BADANOTIS
Instagram Twitter Google + Facebook Youtube Goear RSS
Sábado
29 de Abril de 2017
Web de noticias de Badalona
y Sant Adrià



 

 

'Cada dia és un aprenentatge'

Em cito amb la Dolors al Casal Cívic de Llefià. Un espai molt important per a ella. Passem a una gran sala, amb un gran mirall, una tarima que fa d'escenari i algunes finestres per on entra molta llum. Una llum molt clara. "Ha sortit un bon dia!" li dic. "Són aquests dies de primavera en què mai se sap". La Dolors assenteix somrient-me. Mai l'he vista sense aquest somriure, com mai l'he vist al carrer sense barret, el seu bastó i la gravadora a la mà. "On vols que ens posem per l'entrevista?" li pregunto. Finalment ens posem dues cadires, cara a cara, ella necessita estar d'esquena a la llum. "No puc d'altra manera". Tinc moltes ganes de començar l'entrevista i saber molt més d'ella. Normalment sempre l'he vist a dalt de l'escenari amb la companyia Màgic Empenta, avui ens trobem entre bastidors.

Sempre has viscut a Llefià?


En realitat vaig néixer a un poble de Berga, a La Pobla de Lillet. Vaig viure allà fins als 5 anys aproximadament. La meva mare era de Berga i el meu pare de Badajoz.

Com recordes la teva infantesa?

De quan vivia al poble recordo poc perquè era molt petita. El que més recordo d'aquesta etapa és l'olor del camp, el riu... Quan anava a l'escola bressol... Als cinc anys venim a Badalona per motius de feina del pare. Vam aterrar aquí a Badalona. Vivíem al carrer Quevedo. Aquí començo una mica el meu calvari, perquè vinc d'un poble molt petit amb poca gent on es parla català i arribo a una ciutat molt gran, a un barri que parla castellà i amb molta, molta, molta gent!, molt de soroll...

Un canvi molt gran per tu...


Molt. He trigat molt de temps en assimilar el canvi. Anava a l'escola de primària que hi havia per a tota la zona, i recordo que no jugava amb les nenes (en aquella època estàvem separades nenes de nens) i amb i això de les nines, saltar a la corda no m'atreia. El meu era més la pilota, el futbol...

Llavors vaig creixent. Ens traslladem del carrer Quevedo al carrer Salou i canviem d'escola. S'inaugura l'Antoni Botey i l'estreno. Allà vaig fer dos cursos setè i vuitè i a vuitè va néixer la meva germana petita. Ens portem 13 anys. La meva germana gran i jo fèiem una mica de mares. Jo continuo els meus estudis a l'Eugeni d'Ors. Segueixo amb el meu pensament de què no estic a la Pobla i vull tornar... No m'acabo d'ubicar bé, em sento en mig d'alguna cosa. No m'ubico.

Què volies ser de gran?

Volia ser arquitecta delineant. M'encanten els números. Però per tema de mals de cap importants no puc continuar estudiant. Jo era molt de memoritzar, estudiar, i el meu cap es va danyar. Patia uns dolors horribles i el metge decidí que deixés d'estudiar per un temps. Deixo els estudis, no puc fer la carrera.

I què vas fer?

Com que no puc quedar-me quieta vaig apuntar-me a un curs de comptabilitat que era més curtet a una acadèmia on em trec la titulació i em poso a buscar feina. Eren els anys 80 i no va ser fàcil. No hi havia. Paral·lelament descobrim un poble Sant Pau de Segúries, del qual ens enamorem i passem allà alguns estius per desconnectar de la ciutat. Però si et comentava abans que quan vaig venir a Badalona a viure estava desubicada perquè venia d'un poble, ara em trobava que quan arribava a Sant Pau de Segúries ens deien que érem de ciutat. I una altra vegada no em sentia ni d'aquí ni d'allà. Sempre he estat al mig d'alguna cosa.

Allà en un hotel ens donem feina a mi i a la meva germana. Estava molt contenta. Hi ha un boom de feina a una cooperativa de Badalona on treballava la meva germana i buscaven un comptable. Com sabien que jo havia fet aquest curs em van trucar i vaig començar a treballar la cooperativa, a Badalona. És on comença la meva carrera com a comptable administrativa. Vaig estar un temps compaginant la feina a l'hotel amb la de comptable a Badalona i després només la de comptable.

T'agradava la teva feina?

Sí. Perquè jo sóc tot números. Després va ser més complicat quan van arribar els ordinadors. Tot i que jo sempre estava al costat dels tècnics per aprendre aquest món de la informàtica que arribava a les nostres vides i feines. El que em costava més en aquell moment era el tema de parlar i vocalitzar, jo era més de matemàtiques i números.

Com et definies en aquells moments? Com recordes a la Dolors d'aquells moments?

Organitzada, perfeccionista, constant, tot 'números'.

Llavors coneixes a la teva parella...


Exacte. Tenia feina. De tant en tant sortia a ballar a la Donzella... on precisament conec a la meva parella que casualitats de la vida resulta que també era del poble on vaig néixer, de La Pobla de Lillet. Ens coneixem l'any 91 i al 92 ens casem. No he cregut mai en un "noviazgo largo". Al 95 tinc al primer fill, en Sergi, i en 2000 en Víctor.

En quin moment es va diagnosticar la teva malaltia, la degeneració macular?

Va ser molt complicat tot això. Si ben és cert que de petita em costava llegir la pissarra a l'escola, em van portar a l'oftalmòleg de la seguretat social i em van dir que tenia miopia i estigmatisme i em van col·locar ulleres, però jo em queixava de què no veia bé amb aquelles ulleres. Em deien que era perquè m'havia d'habituar, que era normal. Al final vam anar-hi a un metge de pagament i em va dir que m'havien posat els cristalls de manera totalment contrària a com ho havia de fer, havien agafat les mides a l'inrevés. Recordo que es va posar les mans al cap dient: "Aquesta nena està a punt de tenir cataractes!".

Al 95, pocs dies abans de tenir a Sergi em vaig assabentar que tenia una mica de glaucoma. Em va dir l'oculista: "ja saps que no pots empènyer...". Em vaig quedar de pedra. "Com que no podré?, per què?" i m'ho va comunicar "tens glaucoma".

I en 2002... amb 36 anys, tot i que sí que he estat amb miopia i estigmatisme, arriba la degeneració macular.

Com va ser?

Venint de la feina a la tarda mirant, m'adono que amb l'ull dret... no veig a través d'ell. Tinc com una taca negra i no em deixa veure. Com de petita havia tingut tan mala sort amb l'oftalmòleg de la seguretat social vaig trucar a un metge de pagament; estava molt preocupada. Em va donar cortisona, i vaig tornar a casa. Llavors em va trucar a casa, cosa que em va sobtar; ho va fer per dir-me que havia d'anar a l'hospital a fer unes proves. Allà m'ho van comunicar: Tens degeneració macular central a l'ull dret, que no té cura, que això porta a la ceguera. Intento reaccionar. Em diuen que hi ha un metge per privat que l'està tractant i vaig amb ell a intentar salvar l'ull.

La malaltia, però, cada dia va creixent. Els tractaments que em van fer allà a un assaig clínic que no em donen resultat. Allò no s'atura. Em proposen una operació. Molt complicada i on puc perdre la vista per l'ull, però si surt bé, podem guanyar temps. Dic que sí, que endavant. Em fan l'operació, i extrauen la taca, però no es pot recuperar tot el que havia quedat malmès. A partir d'aquí no puc fixar la vista, abaixar el cap, no puc veure la televisió,  no puc llegir bé; més endavant he de deixar la meva feina... El més difícil del dia a dia: no poder fixar la vista. Agafo una depressió molt gran. No puc fer una vida quotidiana, no controlo distàncies ni alçades, tinc pànic de baixar les escales... Em recomanen anar a la ONCE. Un pas que em costa molt de fer. Però la faig. Necessito ajuda.

Vas trobar en el teatre una sortida...

Sí. En tot aquest temps necessitava fer algo amb la meva vida. No puc quedar-me a casa lamentant-me. Necessito agafar les regnes. Em comenten que hi ha un casal al meu barri, a Llefià on fan activitats i tallers. Jo buscava alguna cosa als matins, quan els nens estan a l'escola. L'únic que hi havia al matí era teatre. Era un món que no m'havia plantejat mai; però em vaig apuntar. Vaig comentar que tenia dificultats. Que tot i que no estic cega arribo amb dificultats i que com em podria acoplar al dia a dia de l'aula. Em trobava en la mateixa situació que de petita. Que torno a estar al mig d'alguna cosa. És aquí quan començo a caminar amb el teatre. Amb els companys i companyes, alguns d'ells també amb altres malalties, amb diversitat. Era un taller on fèiem improvisacions... "Jo que era tot números i que això mai se m'havia donat bé!" On havíem de jugar amb emocions... Era un món totalment nou. Compaginava la família, la casa, la malaltia amb el teatre.

Quina va ser la teva primera representació?

En aquell moment el casal feia el seu desè aniversari (actualment en farà 20 anys) i ens proposen fer una petita actuació, un entremès al carrer. I ens vam llançar! Una setmana abans de fer-ho vaig perdre a la mare de manera sobtada, d'un ictus. I aquí vaig enfonsar-me. Era el meu pilar, qui em donava força amb la meva malaltia... Em vaig sentir molt sola... Em va costar molt passar aquest dol, aprendre a caminar sense la mare... Llavors vaig recordar que la meva mare va ser qui em va donar les forces per pensar en mi mateixa enmig de la meva malaltia... i apuntar-me a teatre. I va ser el teatre el que em va donar l'empenta per seguir endavant. En 2007 cau l'altre ull.

Un gerro d'aigua freda... que de fet ha canviat molt la teva vida

Sí. Un altre cop readaptar la meva vida. Anar a la ONCE perquè m'ensenyin a reconduir la meva vida un altre cop. Com baixar les escales sense tenir por, com cuinar, caminar pel carrer amb bastó, a ajudar-me a calcular distàncies que en el meu dia a dia és molt difícil. Adaptar-se tots en casa a aquesta nova manera de viure. Una tasca diària de normalització.

Ara vaig entenent perquè quan t'he preguntat què frase t'agradaria per posar a l'entrevista has agafat: 'Cada dia és un aprenentatge... '

Sí. Per mi ho és. Cada dia és un aprenentatge. Van passant coses, coses bones, també coses dolentes i t'has d'anar adaptant a noves situacions. La degeneració macular m'ha fet pensar molt en tot això i en trencar barreres. Què pot passar?, que jo caigui? M'aixecaré. Si em tallo, em curaré, però ho he de fer. Vull ser tot ho independent que pugui. No vull posar-me aquestes barreres.

Què significa el teatre per a tu?

M'ha ajudat a alliberar-me de moltes pors. A créixer. M'ha anat molt bé. Tothom pot fer teatre. Si alguna cosa t'agrada no et posis tu les barreres, fes-ho!, si mínimament ho pots fer, endavant!, per què no? He trobat a la nena que no recordo que havia estat. M'ha ajudat a assumir la malaltia, a no pensar en ella. A trobar persones impressionants amb les quals camino dia a dia i que m'han ajudat a superar la mort de la mare...

D'aquest taller de teatre al casal cívic de Llefià va sorgir la companyia Màgic Empenta...

Sí. Amb la feina de tot el grup. Un grup molt divers que ens hem proposat anar a per totes. No som professionals però tot ho fem amb la màxima professionalitat. Gràcies a gent com l'Ana Royo que va creure en el grup. Després va arribar la Maria Borrego, que ens va ajudar a buscar emocions interiors i fer sortir tot lo que estava amagat... i tantes altres persones importants, com ara la Bibiana Morales.

Per què aquest nom: Màgic Empenta?

Màgic perquè som màgia. Tots i totes som màgics. I empenta perquè necessitem aquesta força que ens portarà a assolir un repte. Perquè malgrat tot sí que podem fer-ho!, malgrat una diversitat funcional, malgrat una depressió, una malaltia, sí que pots fer-ho! El "no ho puc fer" està prohibit.

Com treballes el teatre, els textos?

Porto lupa per fer la lectura amb companys. També porto sempre la gravadora. Gravo els textos i escolto molt, amb molta concentració.

I a dalt de l'escenari?

Sempre actuo sense ulleres. Memoritzo l'escenari, quants passos hi ha... i on està tot. A vegades agafo de referència sense que es noti e el braç d'algun company... A Màgic Empenta tinc grans companys i companyes que accepten i entenen totalment la discapacitat, que tenim paciència i ens donem suport els uns als altres. És el valor que hi ha a la companyia que ha crescut amb aquesta visió i que, de fet, ara arribem al nostre desè aniversari. Tot el fem nosaltres, les titelles, atrezzo... ens ajudem... Fem teatre, titelles, fem contes i quan ho fas t'oblides de tot i veus que sí que pots fer-ho!... Malgrat les nostres dificultats, ho fem i el resultat agrada molt!

Has participat en moltes coses, en escena a fires de Badalona com la medieval entre altres i per exemple en un curtmetratge 'Fuerte y poderosa' amb la Teresa Urroz.

Ella em va insipirar molt. Això va ser un gran repte. Participar amb molta gent i com fer-ho perquè no es notés la discapacitat, passar desapercebuda i ho vaig aconseguir. Ella de fet em va proposar de participar en un taller que es diu 'Descabelladas' que fins fa un any i mig funcionava amb dones malaltes de càncer de mama i que després es va obrir amb gent diversa.

Molta activitat...

Ara a més des de Màgic Empenta hem començat uns tallers que retomen els nostres inicis al casal cívic de Llefià, el taller Inicia'T. On obrim el teatre també a gent que comença i on vénen professionals del sector també a fer alguna classe. Fem contes a les escoles, contes per la diversitat, dinamitzem espais...

I prepareu el desè aniversari de la companyia...

Estem molt contents d'haver arribat fins aquí. Estem preparant 'Doña Rosita' que representarem el pròxim 7 de juny de 2015. Es farà al Teatre Blas Infante.

Com et defineixes ara?

Sóc molt organitzada, perfeccionista, constant i ara... he descobert que sóc també molt creadora. M'agrada molt ajudar a la gent. Sempre ho he fet i ho continuo fent. M'encanta ballar. Puc emocionar-me, estimar, odiar, plorar... Amb el teatre he passat per totes les emocions a la vegada i això és impressionant!

Una cosa pendent?


M'agrada la música. Per exemple et diria aprendre a tocar la guitarra (riu) Però com ja he dit, 'cada dia és un aprenentatge', en tots els sentits; així que, mai se sap!

Una entrevista de Clara Bayo.


Aviso Legal  -  Política de Privacidad  -  Contacto

La 'b' estilizada es un diseño de Manuel Esteban - Badanotis© 2009 - 2017 - Contacto webmaster